"Philémon: Le train où vont les choses..." (Fred, 2013)

L'any 1972 Fred va publicar el primer àlbum de la seva mítica sèrie de còmic Philémon, amb el títol de Le naufragé du "A". El quinzè, Le Diable du peintre, va aparèixer el 1987. Una de les sèries més importants de la història del còmic quedava interrompuda així. (La sèrie va ser publicada en català a la revista Cavall Fort, amb el nom del protagonista traduït com a Filalici. Vegeu Philémon i el nàufrag de la "A", escrit del 29 de desembre del 2008 en aquest blog.)

En escriure sobre la sèrie Philémon el risc és sempre de quedar-se curt. Dir que són uns còmics excel·lents, plens d'imaginació i llibertat creativa; que el surrealisme i la ciència-ficció poques vegades s'han enllaçat tan bé amb la quotidianitat; que no només ens expliquen una història sinó que ens ensenyen a imaginar més i millor... Tot això és cert, però no fa justícia a la importància que va tenir per a mi navegar per aquelles pàgines.

"Hi ha viatges que no s'acaben mai", finalitzava el meu escrit del 2008. El viatge a la "A" encara no havia arribat a la seva estació final. Fred ha publicat, el 22 de febrer del 2013 [1], el setzè i ara sí definitiu àlbum de Philémon, de títol Le train où vont les choses... Un gran títol per a un àlbum que, des d'ara mateix, esdevé imprescindible.

____

[1] Vegeu el catàleg de l'editorial Dargaud: http://www.dargaud.com/philemon/album-5703/train-ou-vont-les-choses/

25-N: Final?

Vots

Hi ha certa mística en alguns discursos polítics que els porta a afirmar-se en base a una absurditat: que la seva és l'única opció bona, fiable, sensata... quan la realitat és molt més complexa i la gent sovint dubta entre diverses opcions, a vegades fins a l'últim minut, sospesant-ne virtuts i defectes, proximitats i distàncies.

Un president sortint que repetia com a candidat (Artur Mas, CiU) escollia com a lema "La voluntat d'un poble", i es mostrava alçant les mans, acollidor, pastoral, messiànic, mentre la llum de l'alba es filtrava entre un mar de banderes. Què pot tenir de dolent la "voluntat d'un poble"? L'eslògan és tautològic: Voteu-me perquè jo representaré la vostra voluntat. I què faràs amb ella? El que vulgueu. i com sabràs què volem? Consultant-vos! Vosaltres decidireu. No fos cas que féssim alguna proposta real i no fos exactament del vostre gust. Independència? No! Consulta. A pocs continguts, pocs riscos. Aquest, si més no, era el pla.

Un altre candidat, Alfons López Tena (Solidaritat Catalana per la Independència), encapçalava un partit muntat per defensar la independència autèntica, pura, sense additius. Independència primer, i després ja veurem. Tenia tanta raó, el seu discurs era tan correcte, tan magnífic, que els catalans, en no votar-lo (bé, ho van fer 46.608, un 1,28%) resulta que segons ell "han votat per la seva extinció com a país". Genial! El 98,72% dels catalans, jo inclòs, anhelem deixar d'existir. Per què? Perquè, de forma suïcida, hem comès l'error històric de no votar Solidaritat. Qui ens entengui que ens compri! (Per cert, recoi, quina "voluntat d'un poble" més estranya! L'extinció serà una opció més en la consulta?)

En altres casos menys extrems els candidats també han intentat vendre la seva opció no pas com la "millor", posant a la balança encerts i errades, forces i febleses; sinó com l'"única" bona. Això no ajuda la gent a prendre's amb interès les eleccions. Per resoldre els dubtes reals entre diverses opcions, l'absolutisme de "som l'única opció bona" no serveix de res.

Jo he tingut alguns dubtes durant tota la campanya; he seguit en especial els discursos i propostes de dues candidatures. Finalment, m'he decantat. Vistos els resultats i les valoracions a què han donat lloc, no me'n penedeixo gens i n'estic molt satisfet.

Resultats

Ja ho tenim aquí: el resultat és bastant difícil de camuflar i malinterpretar, malgrat els esforços d'alguns. No m'estendré massa en la part més òbvia; la coneixem tots. Un adelantament electoral innecessari i interessat; l'objectiu explícit d'una ampliació de la majoria per part de Convergència i Unió; i el seu fracàs final, en perdre 12 escons dels 62 que tenien.

D'altra banda, és un fet rellevant que s'hagi trencat la sèrie històrica sobre la qual vaig escriure recentment. CiU havia guanyat les nou eleccions des de la transició, amb el PSC nou vegades segon (en escons, que és com es compta). A la desena, CiU ha tornat a guanyar; però el PSC ha perdut, per un escó, el segon lloc, a mans d'ERC. I no perquè ERC hagi superat el seu sostre històric (és de 23 escons i ara n'ha obtingut 21), sinó perquè el PSC ha trencat el seu terra anterior: de 28 escons ha baixat fins a 20.

Finalment són destacables dues novetats més. Una, que Ciutadans-Partit de la Ciutadania ha obtingut 274.925 vots, un 7,58%, i 9 escons. Una pujada espectacular respecte els 106.154 vots, 3,39% i 3 escons de l'any 2010. Amb un discurs i un programa contraris a les propostes independentistes, expressat amb responsabilitat, ambició, i a favor de reformes polítiques a l'Estat.

I dues, l'entrada de la CUP, una força de discurs anticapitalista i pancatalanista. Representa certament un enriquiment de l'espectre polític representat al Parlament. Veurem si és capaç de consolidar-se i créixer en suport aprofitant aquesta nova presència institucional

Sumes i lectures

Jo no m'he arribat mai a creure Artur Mas; mai, ni el 12 de setembre amb les seves "estructures d'estat", ni cap altre dia. Els que a diferència de mi sí que se l'han cregut, ara, sumant naps i cols, parlen de 74 diputats "independentistes" (abans de les eleccions els mateixos naps i cols resulta que sumaven 76), o 87 "pel dret de decidir" (afegint a l'olla ICV-EUiA; abans eren 86).

Cadascú és lliure d'utilitzar la calculadora com vulgui, però penso que el temps, jutge inapel·lable de la legislatura, els farà tornar a la realitat. No sóc jo en aquest blog que escric que "les coses ara són més complicades que abans": va ser Artur Mas, ahir a la nit, parlant des del balcó als seus simpatitzants.

Vull remarcar que el discurs de Mas i CiU era rupturista, secessionista, emmarcat en un sistema de valors separatista; sí. Però al seu programa electoral CiU només parlava d'unes "estructures d'estat" i d'una "consulta" als ciutadans. Es consulta per conèixer l'opinió. Això no és una proposta electoral independentista. La campanya electoral no ha estat independentista. Ha jugat amb el concepte, amb el "dret de decidir", amb la simbologia, però no ha proposat la independència.

Al Parlament es presentaven tres propostes pròpiament independentistes; aquesta és la suma que jo faig per conèixer la presència independentista al Parlament. ERC 21 (abans 10), CUP 3 (abans no s'havien presentat) i SI 0 (abans 4). En total, 24 diputats de candidatures independentistes (abans 14). L'independentisme com a opció política expressada en un programa electoral ha pujat 10 escons en aquestes eleccions, i representa 24 dels 135 escons del Parlament.

Hi ha un parell d'opcions que proposen consultes que podrien desembocar, per un camí pedregós i llarg, en una eventual independència; són CiU i ICV. 63 escons que a mig termini no es traduiran en res, a efectes pràctics.

I finalment hi ha tres opcions que han dit amb més o menys claredat no a la independència, per bé que amb actituds diferents respecte a un possible referèndum; dubitativa i predisposada a fer-lo "dins de la legalitat" en el cas del PSC, netament discrepant en el del PP i Ciutadans. Sumen un total de 48 escons. No incloc el PSC en el grup dels que voldrien la consulta perquè prioritzen una proposta de reforma de la Constitució en un sentit federal, que s'emmarca dins d'Espanya i que és un camí de prou llarg recorregut per si mateix.

Així doncs, la síntesi que considero més rigorosa pel que fa a propostes sobre l'estatus polític de Catalunya és la següent:

• Independentistes: 24 (+10 respecte el 2010),
• Partidaris d'una consulta sense haver pres una posició independentista clara: 63 (-9 respecte el 2010);
• No independentistes: 48 (-1 respecte el 2010).

Insisteixo: al meu parer els qui sumen el primer grup amb el segon estan barrejant el balanç d'unes eleccions amb la futurologia política. També al País Basc han sumat gairebé sempre majoria les opcions "sobiranistes", però algunes d'elles no establien cap calendari concret cap a la sobirania, sinó que la fixaven com un objectiu "final", "a llarg termini", com a "horitzó nacional". Això no compta. Els Parlaments fan accions concretes, fan lleis, resolucions, declaracions, pressupostos.

Jo em comprometo a que, per molt que pugui discrepar del programa independentista, si algun dia aquesta opció es planteja de forma clara i diàfana en els programes electorals i assoleix una posició majoritària, acceptaré aquest fet i l'incorporaré a la meva anàlisi.

Cadascú té dret a sumar com vulgui, però qui pretén que el "sobiranisme" sigui realment majoritari hauria de traduir-lo en propostes, primer, i després accions concretes. El monument a l'ambigüitat que va ser i és el programa i el discurs de CiU no és una manera honesta d'aconseguir "majories extraordinàries" sobiranistes. Si no som clars ja ni en el plantejament...

Reflexions

Deia encertadament una usuària a Twitter: "Aquesta vegada el dia de reflexió és l'endemà...". Sempre és bo reflexionar; no hauríem de reservar cap dia específic per fer-ho. Però més d'un hauria d'haver reflexionat molt, en aquest 26-N que ara s'acaba. Potser les sumes, les hipòtesis de pactes, les reunions amb executives i les rodes de premsa no han deixat gaire temps lliure per a això. Perquè realment faria falta reflexionar molt i molt. No n'hi ha prou amb un dia.

S'han adelantat les eleccions dos anys, amb el cost econòmic i de desgast que això implica, al servei d'una estratègia que ha fracassat. S'ha subordinat tota una legislatura a un canvi tàctic d'un partit, CiU; un canvi que s'ha quedat a mitges, ja que no ha apostat per la independència sinó per una "consulta". Mas i CiU volien donar-li un toc d'independència a la seva oferta, i van avançar les eleccions perquè creien que la marea de l'11-S els donaria una majoria "extraordinària". Han cridat a la participació, fins i tot gastant diners públics en un vídeo que utilitzava la manifestació com a propaganda electoral i que la Junta Electoral va haver d'anul·lar. Han apostat per la separació, i la separació explícita ha pujat (mantenint-se minoritària), però ells en concret han baixat bastant. Han obtingut la participació alta que volien i resulta que els electors extra han contribuït a fer-los baixar perquè s'han decantat per altres opcions. S'han equivocat en gairebé tot, i gairebé tot els ha sortit malament.

Sí, segueixen guanyant eleccions després de 32 anys. I sí, el guanyador s'ha de respectar i és legítim. Però potser enmig de l'enlluernament de tanta "voluntat d'un poble" comencen a intuir que no podran ser al mateix temps el partit "moderat" i aglutinador de majories amb un nacionalisme cultural de traducció pràctica autonomista, i el partit que lideri un trencament independentista. Amb por d'enlluernar-se, sí, però potser ha arribat l'hora de que obrin els ulls. Qui sap si a la campanya de la "llum de l'alba" li seguirà la legislatura de l'ocàs. Ara, certament, de llum no en queda gaire.

25-N: Representants

La sociedad capitalista moderna, fundada sobre la mercancía y la competencia universal, necesita de una instancia que se encargue de aquellas estructuras públicas sin las que no podría existir. Dicha instancia es el Estado, y la política, en el sentido moderno (y restrictivo) del término, es la lucha por hacerse con su control. (Anselm Jappe, "Política sin política", [1])

"No ens representen", cridava el dia 15 de juny del 2011 una multitud convocada pel "Moviment 15M" per envoltar el Parlament de Catalunya i "bloquejar-lo" en protesta per les retallades pressupostàries que estava previst d'aprovar-hi.

No era cert. Precisament si una cosa fan els 135 diputats del Parlament de Catalunya, els que hi ha hagut fins ara i els que hi haurà després de les eleccions de demà, és exactament això: representar-nos. Per interès real en el bé comú o per qualsevol interès egoista; amb efectivitat o sense; amb encerts o errors. Els 135 diputats que surtin demà de les eleccions ens representaran en l'àmbit del Parlament autonòmic, de la mateixa manera que els diputats que escollim al Congrés i al Senat, al Parlament Europeu i als ajuntaments ens representen en altres àmbits territorials.

Aquesta representació no és només simbòlica, sinó que inclou competències i poder. No tot l'important en aquesta vida, ni molt menys, es redueix al control d'aquest poder. Però aquest té la seva importància, i no és petita.

Nombroses candidatures s'han presentat a les eleccions. Qualsevol ciutadà català pot fer-ho complint certes condicions, i entre tots els catalans amb dret de vot escollirem quins són els nostres representants.

Sobre el dret de vot citaré la pàgina web del Parlament de Catalunya:

Poden participar com a electors els ciutadans espanyols majors de divuit anys que tinguin la condició política de catalans (que s'obté mitjançant la inscripció o alta en el padró municipal d'habitants com a veí a qualsevol municipi de Catalunya) inscrits al cens electoral i que no es trobin en alguna de les situacions que legalment priven del dret de vot.

També poden votar a les eleccions al Parlament els ciutadans espanyols residents al l'estranger que hagin tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i que acreditin aquesta condició al consolat d'Espanya corresponent, i també els seus descendents inscrits com a espanyols, si ho sol·liciten, en la forma que determini la llei de l'Estat.

A la pàgina enllaçada s'hi pot trobar més informació sobre catalans residents a altres comunitats autònomes, a l'estranger, condemnats judicialment o declarats incapaços. Però en essència, la condició principal és la que he citat: ser un espanyol major de divuit anys que tingui la condició política de català. La condició política de català es defineix a la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. Concretament el seu Article 7 diu:

1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s'exerceixen d'acord amb aquest Estatut i les lleis.
2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l'estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.

 Es vulgui com es vulgui, es pinti com es pinti, se li "reconegui legitimitat" o no, el Parlament que sortirà escollit demà, a l'igual que el que tenim avui (tot i que ja dissolt), és format per 135 representant dels ciutadans.

Si allà hi ha diputats que defensen per exemple que "L’única  solució  al  problema  de  la  immigració  massiva  és  la  repatriació  dels excedents  migratoris  que  mai  no  tindran lloc  en  el  nostre  mercat  laboral  i  que mentre romanguin en el nostre territori suposaran una font de despesa pública. L’expulsió es farà sense cap tipus de negociació amb els països d’origen d’aquests immigrants. (...) La repatriació dels excedents d’immigració ha de començar pels immigrants que hagin  comès  delictes  en  el  nostre  territori,  després  pels  immigrants  il·legals  i finalment pels immigrants aturats de llarga durada.", com és el cas del partit Plataforma per Catalunya (PxC), això serà així perquè nosaltres ho hem decidit. Uns pocs, votant-los; i uns altres, abstenint-se d'opinar, i facilitant així que els vots d'aquesta candidatura arribin al 3% en alguna circumscripció.

Es pot ser indiferent, sí; però l'indiferència, per ser coherent, hauria de ser absoluta. Indiferència a l'hora de votar, indiferència també a les accions del govern i a la presència d'elements xenòfobs al nostre Parlament. No tindria gaire sentit practicar la primera d'aquestes indiferències i després queixar-se d'accions del govern i del creixement i el nou altaveu públic i el finançament addicional que gràcies als resultats electorals pot obtenir un partit indesitjable.

No cal anar als extrems per trobar arguments perquè ens importi la composició del nou Parlament. Un de molt obvi, tot i que se li han afegit grans dosis de teatralitat marca de la casa, és el de la independència o l'"estat propi". No totes les candidatures pensen el mateix; n'hi ha que volen de forma contundent la independència (ERC, SI, CUP), malgrat que amb matisos, ja que alguna d'elles ha governat sense posar-la com a condició i altres ja avancen que no ho farien; n'hi ha una que ha promogut una "consulta" als ciutadans sobre aquest tema (CiU), una altra que també proposa una consulta i que defensa "o el federalisme, o la independència" (ICV-EUiA), una encara que defensa el federalisme i no la independència però que també veuria bé una consulta "legal com la d'Escòcia" i que per fer-ho possible proposa reformar la Constitució espanyola (PSC), i altres que, netament, rebutgen aquesta possibilitat i que s'hagi d'intentar recórrer un camí semblant (PP, Ciutadans-Partit de la Ciutadania, UPyD).

La posició sobre com, on i en quina mesura retallar la despesa és també un fet important, ja que incórrer en els dèficits irresponsables del passat ja no és factible i les finances es troben en un estat crític, com s'ha vist amb els impagaments flagrants a les entitats que presten serveis socials.

Diversos altres debats, des del que hi va haver sobre Eurovegas a les prioritats d'inversió (Disseny Hub Barcelona? Jocs olímpics d'hivern de Barcelona?), passant per les polítiques de residus i energètiques, etc., presenten notables diferències de criteri entre les diferents candidatures.

És cert que pràcticament totes comparteixen el fetitx de la mercaderia i del creixement econòmic que és propi de tota societat capitalista, però també en això s'hi poden trobar matisos.

Es pot anar a votar demà o no fer-ho. És una opció lliure. També es pot protestar davant del Parlament. És una altra opció lliure, si bé hi ha lleis que garanteixen que la cambra pugui funcionar amb normalitat i no sigui sabotejada per cap acció externa. Tothom pot fer el que vulgui. Amb més temps, fins i tot pot presentar una candidatura pròpia en properes eleccions. Tots els camins estan oberts. Però el que passi demà serà important. No serà l'únic important, però serà important. Escollirem lliurement representants al Parlament de Catalunya. Ni més ni menys.

___

[1] "Política sin política", d'Anselm Jappe, és un assaig publicat originalment en francès a la revista Lignes, núm. 25, març de 2008, i inclòs posteriorment en espanyol al llibre Crédito a muerte, Ed. Pepitas de Calabaza, 2011.